Els vint-i-sis contes de Cançons d’amor i de pluja s’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l’edat madura. Amb un estil precís i carregat d’intensitat, Sergi Pàmies reinterpreta els clixés del romanticisme arquetípic i les servituds de la hipocondria sentimental. La prosa i el to, depurats i continguts, busquen l’equilibri entre la causticitat, la vitalitat i la malenconia. Amb aquests instruments, Pàmies se submergeix en les aigües estancades de l’amor, la dependència de la memòria heretada, el dolor pels absents i el plaer d’escriure sense saber on és la frontera entre la invenció i l’autobiografia