“Ara mateix sento com, amb un llibre obert oblidat damunt la falda, mentre aparentment badoques tot mirant les roques pelades del Coll de Balaguer, el nostre pensament gira, obsedit, al voltant del pregó, salta caòtic a la feina que no trobes, i que no saps on buscaràs; o presagia, inquiet, com deurà ser viure de nou a casa els pares. El procés és caòtic, desordenat. T’imagines les feines que podries fer, les menjades amb la família, què diràs el primer dia de festes. O com serà tornar a viure en un poble petit, veure cada dia les mateixes cares, resseguir el mateix horitzó cada matí, retrobar els amics, quedar amb ells quan vulguis i no quan doni la casualitat que has baixat. Tu i jo sabem que, petita com és, la Sénia et resulta inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir senienc fins que no vas anar-te’n, fins que la gent de fora no va començar a identificar-te com a tal, després de preguntar-te si eres de Lleida o de València. Tens la intuïció que el pregó hauria d’explicar això. Furgar en aquesta pregunta: què és per a tu el poble. Tancar-lo en una imatge perfecta, xifrar-lo en un discurs. Explicar-lo.”