En plena ofensiva feixista, en algun lloc de l’Ebre, un ancià sembla clavat a un pont, incapaç de reaccionar. No se sap si espera la mort o si en fuig. S’ha vist forçat a abandonar el seu poble natal i ho ha perdut tot per culpa de la barbàrie de la guerra. Mentre els republicans evacuen el lloc, el narrador, un soldat encarregat de reconèixer el territori, es dirigeix a ell. En una situació tan efímera com és la trobada en un pont entre un ancià i un soldat, Hemingway condensa la trajectòria de tota una existència. Perfila, sense dibuixar-la, la línia d’una vida anterior i suggereix, sense explicar-ho, el que està succeint en aquell mateix instant i les possibilitats que emergeixen d’una vida futura —o truncada—. Tanmateix, aquesta prosa submergida s’erigeix com la part més important de la història. Més encara que la punta de l’iceberg: en aparença, un relat senzill sense acció; o el retrat d’un heroi dur i resistent, elegant en el patiment, com els que li agradava retratar en les seves obres. Hemingway va compondre aquest relat quan treballava a Espanya com a corresponsal durant la Guerra Civil, a partir d’una notícia que va enviar per cable submarí el 17 d’abril de 1939, Diumenge de Resurrecció. El vell al pont veuria la llum aquell mateix any, en forma de relat i no de crònica, primer a la revista Ken Magazine, i poc després, dins del llibre Els primers quaranta-nou contes. L’epíleg d’Ian Gibson, especialista en història contemporània, ofereix de forma precisa i rigorosa la contextualització dels fets subjacents del conte.