Cada tarda, la Joana seu a la porta de casa seva i espera en silenci que arribi el seu pardal. El crida amb la ment, sempre amb por de no veure’l mai més i alhora l’esperança que torni. És un pardal únic, amb les plomes una mica regirades i una petita taca en forma de llàgrima sobre el cap. Tímid, no es deixa tocar. Què faria la Xènia si pogués agafar-lo entre les mans?