Les cartes de Rodoreda a l’única amiga amb qui va intimar gràcies a l’exili.

Mercè Rodoreda s’ha convertit en una figura llegendària, però continuem sabent ben poc de com va viure. Ella mateixa va ocupar-se de filtrar el rastre que deixava —un filtre que podem salvar gràcies a la seva correspondència.

Aquest llibret prim il·lumina el període en què es forma la matriu de la seva obra: la guerra, el gran amor, la traïció, la violència. Aquestes vint cartes també són una finestra al grup d’escriptors catalans que van exiliar-se sota la protecció del Govern de la Generalitat. Hi ha la guerra de fons, i revolts de faldilles com al Tirant: feien i desfeien amors mentre fugien de la repressió.

Aquesta nova edició inclou dues cartes inèdites d’Anna Murià i un epíleg de Margarida Puig, nora de Rodoreda, que mostra l’altra cara de la història: la mare dins la família, encara que no hi fos.

“Murià es va convertir en la confident de Rodoreda, a qui explica la complicada relació amb Armand Obiols, els seus sentiments contradictoris envers el fill que va deixar a Barcelona amb l’àvia, les ganes d’escriure i la raó per la qual no se’n va anar amb ella a la República Dominicana: no li agradaven els negres.” Magí Camps a La Vanguardia

“Un aspecte interessant és constatar que Rodoreda i Murià són dos tipus de dona, per tant també dos tipus d’escriptora, molt diferents. Una vol ser escriptora a tot o res, mentre que l’altra passa gust de “fer de senyora del poeta” –Murià dixit–, fins al punt que la Rodoreda diu a la seva amiga: “a tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni”. Pere Antoni Pons a l’Ara Llegim

“Rodoreda és una de les escriptores més potents de la literatura catalana i aquest volum és una bona manera d’acostar-se a la Rodoreda més íntima i conèixer una mica més una dona valenta, lliure i compromesa amb la literatura. Mercè Rodoreda va passar ganar, solitud i desenganys però va conservar intacte la passió per l’escriptura.” Lídia Penelo a Públic

“Un punt bandarra, la Mercè Rodoreda. Un punt animal, exagerada i infantil. Quan s’endinsava en la tragèdia feia també créixer el mite, tintava de novel·lesca la seva existència d’heroïna solitària, de persona incompresa i enganyada per la vida. Una versió d’ella mateixa, res més. O potser la única? Mai ho sabrem.” Mireia Balasch a Illa de Tresors

“El llibre, al final de tot, deixa clar que Rodoreda vivia per escriure, una necessitat vital que l’ofegava. Maria Bohigas: 'La Rodoreda tenia claríssim que la seva vida només tenia sentit si la dedicava a escriure. Considerava la seva vida com un fàstic integral, com un enorme fracàs. El fracàs amorós és al centre del fracàs, si vols, però no és l’únic. Això que diu a la Murià, em venjaré, i faré una obra gran per al meu país, és rescabalar-se d’aquesta vida fracassada fent una obra magnífica'.” a Catalunya Ràdio

“Es una absoluta maravilla porque es ver lo que es una amistad en edad adulta. Como se va resbalando la amistad hasta hacerse casi nada… pero a la vez, en todo el rato hacen lo mismo: safareig. Cotillear sobre las personas que tienen en común. (…) La frase con la que acaba es durísima… qué nos íbamos a explicar? Que éramos escritoras y ya está. ” Anna Pachecho i Andrea Gumes al Ciberlocutorio