La Nzui recorda com era la seva vida fins que unes lleones van atacar el clan dels licaons.

La Nzui recorda com era la seva vida fins que unes lleones van atacar el clan dels licaons. A partir d’aleshores es va quedar sola i, per sobreviure, va haver de conviure amb hienes i xacals, que són dues espècies competidores i enemigues dels licaons. Basada en un cas real, la història de la Nzui ens parla de la vida i de la mort, de sentiments, d’ecologia, d’identitat, de diversitat i de resistència.

«Vaig començar a caminar. L’herba m’humitejava el cos. Se’m feia tan estrany caminar sola! Els licaons ens movem molt, sempre amunt i avall, sempre pendents d’on són els altres. Vaig pensar en en Saafandu, en l’Imbwa, en la Letaya i en el Pare Gran, l’Mbwa-Mwitu. I sobretot en el Suyo. Els cinc supervivents. O és el que volia creure. Trobar-los era la meva fita, el motiu per viure. Perquè sense altres licaons, jo no era res.»