El nom de Paradísia fa referència a una flor d’alta muntanya. Rara, bella, difícil de veure. Aquests versos ens duen també a un paradís elevat i personal, un clos infinit en què la utopia és possible. Un indret sense mal ni engany, ple d’amor i envoltat del misteri espiritual, lunar i boscós -gairebé prerafaelita- que caracteritza la poesia de Laia Llobera. Però aquest paradís no és pas ingenu: hi ha lluita, hi ha crit, hi ha paraula alçurada en aquesta obra de maduresa, bastida amb un llenguatge cisellat que consolida l’autora com una de les veus poètiques més importants del país.