Tot i que en el marc de la modernitat l’art i la religió se’ns presentin com a esferes diferenciades, només cal pensar en paraules com creació i inspiració per adonar-se que bona part del llenguatge del món artístic prové de la tradició religiosa. És més: és precisament durant la consolidació de la modernitat que el geni artístic va entendre’s a si mateix com un segon déu i va buscar una connexió amb la transcendència per donar gruix a la seva obra. En aquest assaig, que transita de la Càbala a Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Carner, Mompou i Tàpies, Raül Garrigasait explora les correspondències entre els dos àmbits. I, endinsant-se en les creacions dels autors, ressegueix les traces d’una tradició sensualista en l’art i el pensament català, que rebrota de la mirada meravellada sobre la terra.