El relat de l’última funció del còmic: una representació que no és la comèdia que esperen els espectadors, sinó una narració del món interior del protagonista.

En un bar de Cesarea, un home surt a l’escenari. «Senyores i senyors, un aplaudiment per a en Dóvale!» La funció està a punt de començar, però aquest vespre passa alguna cosa. Entre els espectadors hi ha un jutge: l’honorable Avishai Lézer, un vell amic d’infantesa. A ell li toca jutjar la vida d’aquest actor que, ara el recorda, fa quaranta anys tan sols era un nen escanyolit que tenia l’estrany hàbit de caminar sobre les mans.

La funció avança. En Dóvale ho dóna tot a l’escenari. Parla, crida, es mou i, com qui no vol la cosa, explica retalls de la seva vida. La història d’un nen que un dia, de campaments, va rebre la notícia de la mort d’un familiar i va marxar corrents per assistir al funeral. Però qui s’ha mort? El pare?, potser la mare? Ningú va tenir el coratge de dir-li-ho. I aquest dubte angoixant va torturar el petit Dóvale durant tot el viatge.

Ara, tants anys després, aquí tenim aquell jovenet, en plena escena, enredat encara en els càlculs obscurs d’aquella jornada. Gran Cabaret és un peça íntima, una novel·la feroç que ens mostra el cabaret íntim i col·lectiu de la vida, i els mil i un replecs d’aquest sentiment universal que és l’amistat.