Gaziel és el gran pensador de la desfeta catalana. Tot i així, no li cedeix ni concedeix mai més poder que l’im¬prescindible. La desfeta ha de servir per esmenar els comportaments polítics, personals i civils del país. Per això la lectura de Gaziel en aquests temps en aparença favorables ha de ser rigorosa i atenta. Història de «La Vanguardia» ens adverteix sobre aquesta Catalunya que ha jugat i encara juga malament els seus trumfos. Història de «La Vanguardia» no és pas un exercici pla de crònica o de memòria. És una lliçó. Des del pou, Gaziel ens il•lumina sobre errors que, potser per ser catalans, cometem avui també i que se’ns fan invisibles entre tant optimisme. Història de «La Vanguar¬dia» és un avís tan imprescindible per a experts navegants alhora que un poderós estimulant per a grumets. «Els problemes del país no els podrem tractar ni amb força ni sentimentalment», deia, i en acabat ens recomanava: «Fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, conti¬nuïtat i una infinita paciència».