El 2004, any de la publicació de Per què ens estimem les dones, Mircea Cărtărescu ja era un autor de re­co­negut prestigi a Romania. Tanmateix, però, aquest vo­lum, format per vint-i-un relats, es vincula sobretot als escenaris de la seva infantesa i pri­mera joventut. Amb un estil fet de filigrana i servint-se del joc auto­ficcional, l’escriptor ens presenta una corrua de narracions en què es manifesta un interès explícit per les dones, l’amor i la bellesa femenina i, és clar, el sexe. Dones entendridores com Petruța, enyorades com la jueva Ester, idealistes fra­cassades com la securista Irina, monstruoses i diabòliques com la Nana de Torí, desafortunades com la gitana Zaraza… I totes elles, ben mirat, no són sinó dones aparentment corrents, però que en les paraules de Mircea Cărtărescu assoleixen allò extraordinari que qualsevol conte ha de tenir per meravellar-nos.