Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. Aquesta novel·la és un homenatge a la creació i a la compassió, una obra que barreja la perspicàcia i l’humor amb la tragèdia. Un triomf rotund de la imaginació i una carta d’amor a Istanbul, escenari de tota esperança i de tota desesperança, convertida per l’autor en una font de relats incontenible. «Aconsegueix el que molts declaren que voldrien fer, però molt pocs assoleixen: donar veu als sense nom.» Elif Şafak