La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, d'una manera concreta d'entendre el món o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. La ira ens porta molt més sovint a un simulacre d'agressió que no pas a una agressió real, encara que no hàgim fet cap exercici estoic. És un avís del cos que ens il·lustra sobre el funcionament del món. La ira ens pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una vida submisa o de repetir una versió rebaixada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot. La tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida; hi hem de baixar tot sovint per presentar-li els nostres respectes.