Escrita en occità al segle XIII, Flamenca és una història d’amor d’una qualitat literària comparable a la de les principals obres de tots els temps. Però és també, i potser per damunt de tot, un cant a l’alegria de viure sense entrebancs, i la defensa d’una concepció de la vida en la qual el plaer ocupa una posició central, per tal com constitueix una elevada aspiració, pròpia en exclusiva de gent intel·ligent i culta, que duu a menysprear els interdictes. L’autor proposa una ètica i fins i tot una teologia de l’hedonisme que de ben segur deuria provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca —una jove resplendent de la regió que li dóna nom, i una de les grans creacions de la literatura universal— i Guillem de Nevers —un cavaller que es disfressa de clergue per poder seduir i alliberar la dama reclosa per la gelosia extravagant del seu marit—, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca. Traduïda per primera vegada en català per Anton M. Espadaler, que l’ha prologada i anotada, és, pel temps en què va ser escrita, una reivindicació de la civilització que la va fer possible.