«En aquests relats, encís i desencís, festa sensual de la vida i misteri esbalaït del seu buidament coexisteixen i s’entrellacen de continu. […] En aquest llibret hi ha molta aigua, molt de mar. Paisatge també de llunyania i solitud, de melancolia o de tragèdia, però sobretot de plenitud i d’abandó, d’existència compartida i viscuda a fons, com un estiu gloriós i inesgotable. Em sembla que el seu paisatge marí —amb aquelles platges blanques, aquelles ribes suaus i abruptes, aquella estesa sens fi— també és una transposició del mar de les costes i les illes adriàtiques —Trieste, però especialment Salvore, Rovigno, Cherso, Lussino—, que són un paisatge fundador, real i simbòlic, de la seva història, meva i dels nostres fills.» Del postfaci de Claudio Magris