Flors de debò són trenta-vuit proses poètiques breus que Mercè Rodoreda escriu a principis dels anys seixanta del segle passat a Ginebra. Restaran en un calaix fins que el 1980 l’autora, ja instal·lada a Romanyà de la Selva, decideix editar-les conjuntament amb Viatges a uns quants pobles amb el títol genèric de Viatges i flors. El mateix any, Pere Gimferrer escriu, en data 30 d’agost, en el seu dietari: «Els personatges, és clar, són metàfores de nosaltres: la Colometa, Teresa Goday de Valldaura. Però en el fons del dibuix dels llibres de Mercè Rodoreda, hi ha d’altres coses —un jardí, un colomar, un armari japonès— que també són metàfores, i no s’expliquen pas: finestrams a un altre món. Ara, en aquest llibre nou —Viatges i flors— el que sovint era fons esdevé primer terme. Ens cal avesar-nos a un clima diferent. Al centre de tot, la mestressa del país misteriós somriu en una llum molt clara.» Fascinats per aquestes proses obertes, metafòriques, precioses i brutals, diversos artistes, dos experts en botànica, una historiadora de la literatura, conjuntament amb els editors, van iniciar un viatge en el qual han llegit i rellegit les flors rodoredianes i n’han parlat des de les perspectives literària, plàstica i científica. El resultat el teniu a les mans: les trenta-vuit Flors de debò, acompanyades per les il·lustracions i els comentaris de les possibles fonts d’inspiració botànica. I és que els grans textos de la Mercè Rodoreda permeten múltiples interpretacions com ho demostren les diverses aportacions aparegudes els darrers anys des de la música, la pintura, el teatre i altres expressions artístiques.