Una minuciosa crònica de la vida als suburbis de Roma durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, una obra mestra. Xavals de carrer ressegueix les vides dun grup de joves de la perifèria romana, duns xavals de carrer que viuen al marge de les aspiracions burgeses al mateix temps que, amb els seus actes, defugen qualsevol espurna de solidaritat de classe, encara que sigui per omissió més que per determinació. La mirada cinematogràfica pasoliniana aconsegueix evitar qualsevol talaia moral i dotar el relat duna tendresa esgarrifadora que ens serveix de lliçó per a avui: una mà que jutja no és mai innocent. De teló de fons, la ciutat eterna, que es converteix en un personatge més de la novel·la. La mestria de Pasolini ens permet retenir lessència de les cases, els carrerons, les olors d’una Roma ara ja del tot desapareguda... i ens els llega per sempre. També la llengua. Quan es va publicar, la novel·la va generar tant escàndol com fascinació. Segurament, com va dir Vincenzo Cerami, això «no va ser tant pel vocabulari fort del llibre, sinó per la dignitat literària que es conferia a la part més baixa i deshonrosa de la nostra societat, cosa que ofenia la gent que pensava bé i a la idea que tenien de la literatura.» Tot això converteix Xavals de carrer, la primera novel·la de l’autor, en una obra clau de la literatura del segle XX, on gaudim del Pasolini més pur i alliberat.