Com al conte de Charles Perrault, al Barbablava d’Amélie Nothomb hi ha un ogre, un castell i una cambra secreta.

Com al conte de Charles Perrault, al Barbablava d’Amélie Nothomb hi ha un ogre, un castell i una cambra secreta. La Saturnine arriba impacient a una cita per llogar una habitació a París. El propietari de la mansió és l’Elemirio Nibal y Mílcar, un aristòcrata espanyol amant de la bona cuina i àvid lector de les actes de la Inquisició, però també dels textos de Ramon Llull. Abans de la bella Saturnine, unes altres vuit dones li van llogar una habitació i van desaparèixer misteriosament després d’entrar a la cambra prohibida. Perquè aquesta deliciosa, lliure i absolutament nothombiana versió de Barbablava també és una fantasia sinistra.

Una bomba de rellotgeria que anuncia l’esclat a través de diàlegs suculents, regats amb el millor xampany, entre l’ogre i la seva suposada víctima. I com als millors contes de fades, dosifica humor i horror en la proporció justa, alhora que subverteix la història en què s’ha inspirat.